Solia dir la filòsofa María Zambrano que "a Segòvia la llum no es posa des del cel, sinó que es projecta des de la ciutat mateixa" i no li faltava raó. La ciutat castellana tanca tanta història i tants monuments bells que el seu encant no passa desapercebut.
La silueta de Segòvia està dibuixada pel cèlebre aqüeducte romà datat al segle I durant el govern de l'emperador Trajà. No obstant això, aquesta població té origen celtiber tot i que la petjada romana és la conserva major pes en l'actualitat gràcies a la icona en què s'ha convertit aquesta construcció.
Origen de l'aqüeducte
Deu el seu nom a la unió de dues paraules llatines aqua (aigua) i ducere (conduir). Situat en ple centre de la ciutat, l'aqüeducte va ser edificat al segle I per fer arribar l'aigua des de la Serra de Guadarrama fins a la població. Abans de la seva construcció, els enginyers romans havien de dur a terme un estudi de el terreny, de les seves desnivells i de les possibilitats de l'recorregut de l'aigua.
Amb la Plaça de la Artilleria a la dreta i la Plaça de l'Azoguejo a l'esquerra, sembla que l'aqüeducte divideix Segòvia en dos. Però la veritat és que la monumental construcció conviu en harmonia amb la resta de l'arquitectura de la ciutat, on la Catedral, les muralles i l'Alcázar mereixen menció especial. A la Plaça Major podem trobar les restes d'un dels desarenadors d'època romana, que s'utilitzava per eradicar les impureses de l'aigua.
Característiques de l'aqüeducte de Segòvia
La funció de l'aqüeducte era traslladar la preuada aigua des de la deu de la Fuenfría, a 17 quilòmetres de distància, fins a Segòvia. Per a això es va aixecar aquesta monumental obra d'enginyeria romana amb gairebé 30 metres d'altura i 167 arcs que aprofitava els desnivells de el terreny al llarg de 16.222 metres per proveir a la població.
La construcció està dividida en tres parts diferents: La zona extraurbana (on es recollia l'aigua), la zona periurbana (el tram de l'aqüeducte que conduïa l'aigua) i la zona urbana (on l'aigua era conduïda i distribuïda a la seva destinació).
Un cop arribava a Segòvia, l'aigua es recollia en una cisterna que rebia el nom de 'El Caserón' i mitjançant un sofisticat sistema de distribució realitzat amb arquetes que es subdividien es proveïa d'aigua a les fonts i als aljubs de les cases particulars.
A més. l'aqüeducte de Segòvia presentava al voltant de 15 quilòmetres de canalitzacions subterrànies, entre la captació a la base de Serra de Guadarrama i el suburbi de la localitat, on emergia el canal sobre arcades al llarg de 800 metres aproximadament.
Però no només l'aigua venia de la Serra de Guadarrama sinó també els blocs de pedra granítica que es van usar per a la seva construcció.
A l'contemplar tan meravellosa i antiga obra d'enginyeria civil, molts es pregunten com és possible que hi hagi resistit a el pas el temps en perfectes condicions. Els romans no donaven puntada sense fil i l'aqüeducte està format per 120 pilars que sostenen els 167 arcs constituïts al seu torn per carreus que estan units sense cap tipus d'argamassa. 'Es sostenen mitjançant un perfecte estudi de les forces d'empenta entre els blocs de pedra!
El 1999 va ser declarat Monument Històric Artístic Internacional de l'Enginyeria Civil, pel ASCE (American Society of Civil Engineers).
Va estar en ús fins fa poc
Els romans van fer tal obra d'art que l'aqüeducte va estar en ús fins fa poc sense patir penes modificacions a través dels segles.
Només durant l'atac musulmà contra Segòvia l'any 1072, uns 36 arcs van patir deteriorament. Els danys van ser restaurats per fra Joan d'Escobedo al segle XV.
Des dels inicis han existit a l'aqüeducte dues fornícules on probablement hi havia déus pagans però van ser substituïdes per les imatges de Sant Sebastià i de la Mare de Déu en temps dels Reis Catòlics. Sota les fornícules va existir una llegenda en lletres de bronze referents a la fundació de l'aqüeducte, de la qual només queda el rastre de la inscripció actualment.
La llegenda de l'aqüeducte de Segòvia
Aquesta llegenda explica que una nena va vendre la seva ànima a el diable a canvi de la construcció d'l'aqüeducte per tal de no haver de pujar i baixar cada dia a per aigua a la part alta de la muntanya.
El diable va acceptar el tracte però per emportar-se el ànima de la nena el havia d'acabar abans que cantés el gall al matí següent, el que no va aconseguir i la nena es va lliurar per poc de tan infaust destí.